SINDROME STENDHAL O SINDROME FLORENCIA

És habitual experimentar certes sensacions quan tenim davant un estímul que les motiva.

No obstant això, existeixen persones amb una gran sensibilitat a aquests estímuls, i reaccionen de manera excepcional davant les emocions que desperta una obra d’art, un paisatge o una pel·lícula.

 

En aquestos casos, es sol parlar de “Síndrome de Stendhal” també conegut com “Sindrome del Viatger” o “Sindrome de Florència“.

 

La història de la Síndrome de Stendhal

L’any 1817, HenriMarie Beyle, escriptor francés que utilitzava el pseudònim Stendhal, és va traslladar fins a la ciutat italiana de Florència seduït per la colossal bellesa i monumentalitat de la urbs, així com per la seua estreta vinculació amb els millors artistes renaixentistes. Una vegada allí, visitant la Basílica de la Santa Creu, va saber descriure una sèrie de sensacions i emocions que, dècades després, serien reconegudes com el quadre simptomatològic del síndrome. En el seu escrit Nàpols i Florència: Un viatge de Milà a Reggio, va relatar les sensacions viscudes en aquests termes:

 

“Havia arribat a aquest grau d’emoció en el qual s’ensopeguen les sensacions celestes donades per les Belles arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por a caure”.

 

 

La recurrència d’aquest tipus de sensacions, que arribava a causar marejos, vertígens i esvaïments, va ser documentada com un cas únic a la ciutat de Florència, però la ciència no va encunyar com una síndrome diferenciada aquest quadre fins que, l’any 1979, la psiquiatra florentina Graziella Magherini ho va definir i va categoritzar com a Síndrome de Stendhal o Sindrome de Florència.

Deixa un comentari