PREGUNTES FREQÜENTS PER VIATJAR AL MARROC

Podré telefonar amb facilitat?

Si hi ha una cosa que canvia a marxes forçades és el tema de les comunicacions. Han passat ja a la història imatges de fa només una dècada en que calia fer grans cues per trucar per telèfon, o situacions en les quals era gairebé impossible trobar una línia en molts quilòmetres al voltant.
L’arribada de la telefonia mòbil ha revolucionat totalment el sector, i ara mateix zones que abans mancaven de línies telefòniques (per exemple la zona sud desèrtica) estan ara cobertes per la telefonia cel·lular. L’ús de telèfons mòbils de companyies estrangeres no presenta major problema que el de preguntar a la pròpia companyia de cada un, abans del viatge, les condicions per poder accedir al servei de rooming (telefonia en itinerància). Cada companyia té la seva política, depenent del tipus de contracte que es tingui.
En cas d’alguna zona sense cobertura o de viatjar sense telèfon mòbil, a tot el país abunden les “teleboutiques” (locutoris) des dels quals es pot trucar amb cabines de monedes; a la mateixa botiga faciliten canvi.

 

He de vacunar-me abans de viatjar al Marroc?

Per accedir al Marroc no és obligatòria cap vacuna. Aconsellem tenir al dia la vacuna antitetànica, la qual cosa a més és aconsellable també als nostres països d’origen.

Com a mesura cautelar, cal anar amb compte amb l’aigua; és preferible beure sempre aigua mineral o begudes embotellades, molt fàcils de trobar en qualsevol lloc. El consum de te tampoc no presenta cap problema. També és aconsellable, principalment en èpoques caloroses, evitar aliments crus i treure acuradament la pell de la fruita.

En cas de presentar-se alguna incidència, tant els metges com les farmàcies del país tenen un nivell més que acceptable. Si ha de prendre algun medicament específic és aconsellable portar-lo des del país d’origen.

El regateig, tradició mil·lenària

Al Marroc, com en la majoria de països àrabs, el regateig forma part de la vida quotidiana. Els intents per establir preus fixos fracassen enfront d’una tradició de segles. Els àrabs no conceben la compra-venda sense prèvia discussió sobre el producte, les seves qualitats i el seu preu.

El regateig no es dóna només en els articles per a turistes, com podríem suposar, sinó que s’estén a gairebé tots els àmbits de la vida diària entre els mateixos marroquins. Es pot regatejar des d’un objecte de regal fins a un producte alimentós, passant per les multes de trànsit, el preu d’una reparació o la “propina” al policia de la duana perquè agiliti els tràmits fronterers.

Pocs productes tenen un preu fix i controlat. Entre els quals ho tenen trobem el pa, el te, la gasolina i uns quants productes bàsics d’alimentació. En algunes ocasions, la pujada d’aquests productes bàsics ha originat revoltes populars (revoltes del pa a Tunísia i el Marroc els anys 1983 i1984).

El turista procedent de zones on el regateig no és habitual es troba desconcertat i intenta aprendre el mecanisme del mateix. En algunes guies turístiques s’aconsella “baixar el preu demanat a la meitat”, però aquest consell és inútil davant l’astúcia del venedor, que de ben segur coneix el consell i pot arribar a multiplicar per deu el preu del producte davant un comprador que oferirà, pensant fer una operació molt bona, la meitat del que el venedor demana.

 

La tècnica del bon venedor

El bon venedor sap, amb només veure al client, si aquest té intenció de comprar o simplement pregunta per passar el temps. Si el client es mostra interessat per un articulo que, suposem, val 30 dirham, el venedor li pot arribar a demanar 300. El client pot prendre dues actituds: entrar en el regateig perquè li interessa l’article o dir que és molt car i no li interessa.

En el primer cas el futur comprador entrarà en el joc del regateig, perquè ja està advertit que cal fer-ho, Però quant oferirà? Si es deixa aconsellar per les guies turístiques o fins i tot pel sentit comú pot creure que baixar a la meitat és un preu raonable, oferint pel producte 150 o 200. Sigui el que sigui el resultat final, est serà clarament beneficiós per al venedor.

Si el client no mostra intenció de comprar, el venedor insistirà perquè digui un preu, encara que sigui molt petit i ridícul. És fàcil caure en aquest raonament: “si em demana 300, ofereixo 30 perquè el venedor no insisteixi més i així em pugui anar”. Com al Marroc la paraula serveix per segellar un tracte, n’hi ha prou que el comprador digui 30 perquè el producte li sigui adjudicat. Encara així el venedor intentarà pujar dels 30 dirham però sabent que almenys ho té venut en aquest preu.

Regateig en el restaurant

També és convenient, abans d’asseure’s en un restaurant, sobretot en els més modests que manquen de tarifa de preus, preguntar el preu del menjar. En alguns casos ens poden mostrar una carta de preus. El que el client no sap és que pot haver-hi fins a quatre cartes diferents; una per a la gent del país, una altra per a turistes “pobres” (espanyols, portuguesos…), una tercera per a aquests mateixos turistes quan van acompanyats per un guia, i una altra llista per a turistes “rics” (alemanys, nord-americans, suïssos…).

En els últims anys les autoritats locals lluiten per establir l’obligatorietat del preu fix, multant als comerciants que no ho mostrin. La resposta, per part dels venedors, ha estat unànime: marcar els productes amb preus fixos molt elevats, que en el millor dels casos sempre són negociables, Per al marroquí el regateig és una tradició cultural sense la qual no conceben la venda. És una forma d’entaular diàleg amb el comprador i analitzar que forma aquest valora el producte ofert. Això té sentit sobretot quan es tracta de productes d’artesania, en els quals és difícil establir un preu exacte.

Hi ha una tècnica per al regateig?

En l’art del regateig no hi ha normes ni tècniques precises. És un joc d’habilitat que s’estableix entre dues persones, en el qual per norma general el venedor és molt més expert i coneix millor les regles que el comprador. L’única cosa vàlida poden ser unes orientacions generals.

En primer lloc, per fer una bona compra no cal tenir pressa. Els mateixos marroquins repeteixen contínuament el refrany “qui té pressa ja està mort”. Prenent les coses amb aquesta filosofia, el correcte és entrar en una tenda sense mostrar-se precipitat, deixar-se convidar a un te i, tranquil·lament, mirar el producte i intentar arribar a un acord. Si a més vam mostrar poc interès pel que ens pugui interessar, doncs millor. Si no arribem a cap tracte, no cal tenir cap objecció a marxar-se. La invitació al te, encara que sigui en una tenda, obeeix més a l’hospitalitat marroquina que a l’interès comercial.

Com més car sigui el producte que ens interessa, més temps caldrà dedicar al regateig. Podemos passar una tarda de tenda en tenda, prenent te, parlant amb els venedors i fins i tot fent entre ells bons amics, hi hagi compra o no la hi hagi. “Els diners es va, però l’amistat queda” és un altre refrany molt benvolgut pels marroquins. Al final ens farem una idea més o menys aproximada de puix que podem aconseguir el producte. Si el preu ens sembla raonable, acabarem comprant.

Una última recomanació: una vegada comprat alguna cosa, és millor no caure en la temptació de seguir preguntant el preu en altres tendes “per curiositat”, doncs algunes vegades es poden tenir sorpreses desagradables. Si tenim un articulo que ens agrada i hem pagat per ell un preu que considerem raonable, el millor és guardar-ho en la maleta i oblidar-ho fins que arribem a casa.

 

És convenient donar monedes i regals als nens que m’ho demanin? i propines?

Aquest tema sempre és una font de dubtes. El nostre consell és no donar indiscriminadament ni monedes ni regals a tot el que demani, principalment nens. El donar regals i diners provoca que molts nens sentin desitjos d’abandonar l’escola per dedicar-se a demanar als visitants. El regal ha de circumscriure’s a ocasions en què, per exemple, siguem convidats a una casa o s’hagi produït una relació molt especial amb algú. En cas de voler repartir algun tipus de material sempre és millor fer-ho a través d’un adult responsable; per exemple, si portem bolígrafs és millor lliurar-los al mestre perquè els distribueixi segons les necessitats. Tampoc és bé donar medicaments indiscriminadament, ja que no pot assegurar-se l’ús correcte dels mateixos.

Quant a les propines, doncs una mica com a tot el món: encara que no és obligatòria, sempre és esperada i ben rebuda. El nostre consell és donar-la quan realment s’ha rebut un servei molt correcte però no a qualsevol que no faci més que prestar un servei prèviament contractat i pel qual ja rep el seu salari.

Quina moneda he de fer servir al Marroc?

La moneda marroquina és el dirham, que al seu torn es divideix en 100 cèntims. El seu canvi respecte a l’euro és d’aproximadament 1 euro =11,20 dirham. No hi ha cap dificultat per poder canviar dins del propi país. En tots els bancs i en molts hotels es pot canviar sense problemes i a una taxa de canvi similar. També es pot disposar d’efectiu en dirhams traient-lo de caixers automàtics, abundants en les principals ciutats.

Si s’efectuen compres en basars que treballen amb turistes, no hi ha cap inconvenient en pagar directament en euros o altres monedes, encara que per al dia a dia del carrer sempre és més operatiu disposar de dirhams.. En teoria el dirham no pot importar-se ni exportar-se.

La moneda sobrant pot tornar a canviar-se en els bancs sempre que es conservin els justificants de la seva compra i fins una quantitat màxima del 25% de l’esmentada compra. Això, a la pràctica, no sempre és així i els bancs solen posar pegues a l’hora de tornar moneda estrangera, per la qual cosa és millor ajustar el canvi a les necessitats reals.

 

És fàcil accedir a Internet des del Marroc?

Si en el tema dels telèfons hi ha hagut un ràpid avanç, alguna cosa semblança succeeix amb Internet. En pocs anys estan apareixent cibercafés per onsevulla, per la qual cosa no és difícil durant el viatge trobar algun si és necessari. Com en la majoria dels països, Internet s’està convertint en un fenomen que explica cada vegada amb més adeptes. Els cibercafés solen estar plens de gent, sobretot joves, que aprofiten per llambregar el món, xatejar o simplement buscar informacions a través d’aquest mitjà.

 

En quin idioma puc entendre’m al Marroc?

La llengua oficial és l’àrab. El francès ocupa el rang de segona llengua i és normal que la majoria de les gestions oficials es facin en aquesta llengua. En el sector turístic és la llengua predominant. En algunes zones del nord és fàcil comunicar-se en castellà.

L’àrab que es parla al Marroc és una variant dialectal de l’àrab clàssic, que és la llengua oficial i la que s’escriu. Algú que parli l’àrab clàssic s’entendrà al Marroc, encara que haurà de fer un esforç per adaptar-se a les variants locals.

Amb el francès és fàcil entendre’s perfectament en tot el país. La majoria dels homes ho han après a l’escola, mentre que les dones (principalment a les zones rurals) ho entenen molts menys donada l’escassa escolarització d’aquest sector de la població. Es vagi on es vagi, sempre es troba algú que parla francès.

També es parlen tres variants berbers, localitzades bàsicament a les àrees del Rif, l’Atles i les regions presaharianas. Si es viatja fora de les rutes més turístiques, no és rar trobar-se en zones on amb prou feines coneixen l’àrab i existeix bastant desconeixement del francès, encara que l’hospitalitat de la gent, l’interès a atendre al viatger i les ganes de comunicar-se faciliten enormement el contacte; encara així, com dèiem sempre apareixerà algú que comprengui una mica de francès.

En tota la zona nord del país és fàcil entendre’s en castellà. Part de la zona va ser un protectorat espanyol fins a mitjan segle XX i avui dia, per la seva proximitat a la península, tenen fàcil accés a les televisions espanyoles. De tota manera, igual que succeeix amb el francès, el domini d’altres llengües que no siguin les pròpies està més estès entre la població masculina, per la qual cosa no heu d’esperar poder mantenir grans converses en castellà amb dones encara que sigui a Tànger o en Nador, per posar només dos exemples.

És evident que a les zones turístiques els qui tenen contacte amb els viatgers dominen la més àmplia gamma d’idiomes, amb la qual cosa la comunicació està assegurada.

 

Quin és l’hora oficial al Marroc?

Al Marroc l’hora oficial coincideix amb l’horari solar. Respecte a Europa continental on el rellotge funciona amb avançament a l’horari solar, l’hora del Marroc és dues menys que l’europea a l’estiu i una menys a l’hivern. Aquest fet és important en planificar el viatge: clareja més primerenc que a Europa, però també fosqueja abans. A l’hivern a les 5 de la tarda ja està fosquejant.

Quins són els horaris comercials?
Els organismes oficials (bancs, ministeris, empreses públiques, escoles, universitats…) es regeixen pels mateixos hàbits que a Occident, és a dir, que consideren no laborables els dissabtes i diumenges. A les principals ciutats, sobretot a les zones “noves” on el comerç adopta les modes i costums occidentals, també és probable observar el tancament dels comerços.

D’altra banda, la vida quotidiana, la dels petits comerços i artesans, segueix funcionant a la manera de vida musulmà; mentre el cap de setmana (dissabte i diumenge) veurem una activitat normal en les medinas, els divendres és freqüent que moltes tendes estiguin tancades o que tanquin de tant en tant coincidint amb les hores d’oració.

Durant el Ramadà el ritme canvia bastant; a les nits, després de la ruptura del dejuni, els carrers s’omplen de gent la qual cosa és aprofitat pels comerços tradicionals per ampliar el seu horari d’obertura, ja de per si mateix extens.

Els bancs obren de dilluns a divendres (8,30 a 11,30 i 14,30 a 16,30). Coincidint amb el mes de Ramadà, redueixen l’horari, fent-ho intensiu (8 a 14 hores). Alguna cosa semblança succeeix en els mesos d’estiu. Encara així, a les principals ciutats hi ha oficines de canvi obertes a tota hora.

 

Deixa un comentari