Plovdiv, una sorpresa búlgara

 

Tracis, macedonis, romans, bizantins, otomans… Vuit mil anys en plena zona de trànsit entre Orient i Occident donen perquè deixe la seua petjada bastant gent. Enclavada entre les muntanyes Ródope i les estribaciones orientals dels Balcans, Plovdiv, amb un àrea metropolitana d’una mica més de mig milió de persones, és avui el segon nucli urbà de Bulgària. El seu caràcter aglutinador d’història, tendències i comunitats —hi ha gitanos, armenis, turcs i hebreus— li ha valgut la capitalitat europea de la cultura en 2019. Per a açò, la ciutat dels set pujols —encara que puguen semblar quatre, i en realitat siguen sis—, un autèntic museu a l’aire lliure, se sotmet a una intensa posada a punt.

 

El pujol de Sahat Tepe (4), que conserva el seu nom otomà, està enjardinada i ofereix una excel·lent panoràmica per a situar-se i atalaiar l’amalgama d’estils que componen el paisatge urbà. A l’est, fent l’efecte de ser una sola, es troben Nebet, Dzhambaz i Taksim Tepe, els tres pujols que van albergar la primera ciutat, l’assentament tracio que va prendre en el 342 abans de Crist Filip II, pare d’Alejandro Magne, passant a cridar-se Filipópolis. A l’oest, dominant la ciutat des de Bunarzhik com Crist Redemptor des del Corcovado, s’erigeix Aliosha (5), com es coneix a l’estàtua de l’anònim soldat soviètic que glorifica la memòria de l’Exèrcit Rojo. A la seua esquerra veiem el promontori més alt, Dzhendem Tepe. Sumim i… on està el setè pujol? Markovo Tepe està a tot arreu, la roca de sienita que la componia es va usar per a pavimentar el sòl a partir de la segona meitat del segle XIX.

 

Com a capital de la província de Tracia, Trimontium, la ciutat de les tres muntanyes, Plovdiv va ser un dels grans nuclis de l’Imperi Romano. Prova d’açò són l’esplèndid teatre, el fòrum, les excavacions del qual encara estan en curs, o l’estadi, que tenia capacitat per a 30.000 espectadors i la gradería dels quals nord apunta avui a la meitat del carrer per als vianants principal. Per a transitar entre els dos últims pugem per l’animada i eclèctic carrer de Otets Paisiy, que concentra en el seu escàs mig quilòmetre un ampli elenc d’edificis modernistes i constructivistes —molts encara sense restaurar— i apetecibles parades. El cafè del Art News està especialment deliciós i els seus cambrers són grans coneixedors de la ciutat i la seua vida nocturna. El següent local és una interessant i minúscula galeria d’art, i una mica més enllà hi ha una curiosa tenda de joguets antics. En la pastisseria armènia Canella es poden degustar galetes i pastissos d’aquell país. Si ens pica el gusanillo de l’esmorzar, hi ha un parell de bons restaurants (la butxaca no es ressent massa). Al final del carrer, mereix la pena torçar a la dreta per a visitar els pòrtics coberts de frescs de l’església de Santa Marina i el seu campanar de fusta de sis pisos. Davant hi ha una xicoteta tenda de rellotges de paret antics.

 

Potser per ser tan vella, Plovdiv està trufada de tendes d’antiguitats. A més de les de joguets i rellotges abans esmentades, recomanem dos en les quals submergir-nos en els temps del comunisme o el període d’entreguerres. Les propietàries de les dues que hi ha en el carrer Saborna estaran feliços d’explicar-vos en un correcte anglés quin col·lectiu de treballadors va encunyar aquella medalla commemorativa amb l’efígie del camarada Georgi Dimitrov, per a què servia aquest cachivache de la prestatgeria o si realment els xiquets i xiquetes de la pàtria socialista veien interessant les naifs revistes juvenils, acumulades a desenes.

Encara que el Museu Arqueològic o, amb els seus excel·lents mosaics, la bastilla xicoteta (10) (la gran està sent restaurada amb gran expectació pels tresors que mostrarà en 2017) no defrauden al visitant, la nostra aposta és perdre’s pels empinats carrers de pedra de la ciutat vella, entrant en alguna de les cases-museu. Comencem en la plaça que formen els carrers Chetvarti Yanuari (11) i Konstantin Stoilov, en la qual, com si del tall d’un pastís es tractara, podem veure els diferents estrats que la ciutat ha acumulat. Pugem cap a l’església de Sant Constantino i Santa Elena (12), el terreny de la qual ja va albergar un temple cristià en el segle IV. Molt a prop hi ha una tenda amb artesania local a molt bon preu, la majoria en ceràmica i metall, d’autors locals. L’edifici que alberga el Museu Etnogràfic (13), la que va ser casa d’un ric comerciant turc, és esplèndid, i mereix una visita d’una hora. Per a acabar, és d’obligada visita el teatre romà (14), en el qual encara se celebren regularment esdeveniments com el Festival Internacional de Folklore o el de rock Sounds of the Ages.

Encara hi ha temps per a més pedres, encara que aquesta vegada siga descansant. Entre les restes arqueològiques de Nebet Tepe, el pujol més al nord de l’antiga Trimontium, es pot contemplar la bella posta de sol sobre la ciutat, barrejats entre els joves locals que es reuneixen a aqueixa hora.

 

 

Deja un comentario

HORARI D’OFICINA

De dilluns a divendres de 9:30 a 13:30 h i de 16:00 a 19:00 h

(Divendres per la vesprada tancat)

C. Periodista Azzati, 5, 2n, 3B · 46002 · València
96 351 12 74 · reserves@esplaiviatges.com · www.esplaiviatges.com

Necesites ajuda?

Nosaltres et telefonem





Nom:

Telèfon:

made by mODUSoPERANDI Publicidad